La soletat del corredor

21 02 2009

Bé, aquesta temporada d’hivern serà una temporada en blanc, (mai millor dit), no en blanc per la quantitat de neu, sinò en blanc perque encara no he fet cap sortida. La “culpa” d’això la tenen dos personetes petites, els meus fills, que hem retenen a casa. Sembla que aquest any ho tinc difícil per disfrutar de la neu i de la muntanya.

Però això em dóna la oportunitat de descobrir altres coses. Em segueixo entrenant per estar al 100% al inici de la temporada de Triatló. Durant els entrenaments he arribat a un punt que jo qualificaria com “la soletat del corredor”. És una sensació molt curiosa, però molt agradable. Et relaxa i et permet relaxar també la ment.

Quan entrenes, quan corres, arriba un moment en que el cos s’adapta al ritme de carrera i arribes a tenir la sensació de volar, de còrrer sense tocar el terra, amb la respiració acompasada. És un punt d’inflexió, el moment crític, on ets sents capaç de còrrer indefinidament. Sents que, a aquest ritme, podries còrrer molts quilòmetres sense cansar-te, sense pràcticament esforç, sense esgotar-te. En aquest moment, la ment s’allibera, i pots còrrer i pensar en altres coses, relaxar també la ment. Les cames van soles, avancen sense parar, amb decisió, amb rapidesa. Llavors ha arribat el moment d’augmentar el ritme, augmentar l’esforç i comencar un nou cicle.

La soletat del corredor davant la carretera, un moment individual i solitari que permet profunditzar en un mateix i veure el que hi ha a dins. L’essència de la carrera, l’essència del running…

Anuncios







A %d blogueros les gusta esto: