05/04. Cursa de Bombers

8 04 2009

Aquest passat Diumenge vaig fer la Cursa de Bombers . Se’ns dubte, és una prova molt agradable de fer, donat l’ambient que es respira, i per el propi recorregut de la cursa, que es molt adhient per fer una bona marca, si més no, per a mi. Els 2 últims quilòmetres són de baixada, aixi que pots intentar sempre millorar la marca, donat que tens el terreny a favor.

Porto un mes i mig entrenant amb regularitat, en dues de les tres disciplines del triathló, i estic convençut que això donarà els seus fruits. Els últims dies, he millorat marques d’entrenamen, tant en running com la natació. Així que, vaig amb molts ànims. Surto desde casa corrents, per a escalfar, fins al punt de sortida. Em poso la música, que em serveix per a concentrar-me. Arribo al punt de sortida, i una massa enorme de gent està escalfant, parla, crida, corre, excitada… és el pròleg de cada carrera. Jo només penso, en còrrer, còrrer i còrrer, i em concentro en la meva música…

Busco el meu calaix de sortida, i guardo la música. Ara només queda… esperar la sortida, i disfrutar. Els primers metres és pràcticament impossible no deixar-te arrossegar per la marea humana, i acceleres el ritme, però ràpidament em centro, i agafo el ritme que sé que positivament em conduirà a una exitosa carrera, ignorant tots els que passen com una exhalació per el meu costat. La gent sempre surt molt passada de voltes… Arribem al Paral.lel, quilòmetre 2-3, i la gent segueix, amb un ritme que es veu que és molt superior al ideal. Jo no perdo la meva cadència, i em concentro en respirar. Noto com el meu pols és manté estable. Segur que estic sobre les 160-170 ppm, com als entrenaments, amb el mateix ritme de respiració.

Girem en direcció muntanya, deixant el Paral.lel, i alguns comencen a notar l’esforç prematur. Agafem Gran Via, quilòmetre 4-5, i definitivament, i ha gent que és comença a despenjar. Agafo la beguda, i em prenc un respir, em refresco, e intento relaxar-me amb la consciència de que vaig molt bé, per les meves possibilitats. Estic en el temps que esperava, batent la meva millor marca en la distància.

Passat el quilòmetre 5, la cosa s’estira, i començo a veure gent que es queda despenjada. Jo segueixo amb el meu ritme, amb el meu plà, i noto una agradable sensació de comoditat. Sé que podria forçar més, però prefereixo guardar quelcom per més endavant. Passeig de Sant Joan, en direcció al quilòmetre 7, correm molt més tranquils, molt més amples, i aqui, em costa bastant més, inclús arribo a sentir que potser, he apretat massa, però això dura poc, em refaig, i segueixo. Ja veig la plaça Urquinaona, i això m’anima.

Així que, sense forçar excessivament, marco el mateix ritme, fins que girem per via Laietana. Quilòmetre 8 i tot baixada. Alguns apreten desesperadament, però la baixada és molt llarga, així que, donada l’experiència de l’any anterior, prefereixo guardar forces una mica més. Accelero progressivament el ritme conforme avançen en la baixada. Passem per sota la pancarta del quilòmetre 9, quasi a l’açada del Port Vell, aqui si que ja pots treure el que queda, així que accelero una mica més el ritme, i em deixo anar una mica….

Ja veig la meta, s’acaba la carrera… miro la marca i… objectiu aconesguit: 46’13”. Millor marca en 10 quilòmetres, amb la seguretat de poder-la millorar, sense haver arribat al limit. Un bon preludi per la temporada que comença….

Propera parada: 10 de Maig, Triathló de Sitges…

Anuncios







A %d blogueros les gusta esto: