31/05. IX Triatló de Mataró

9 06 2009

Segona de les proves de la temporada. El matí comença molt aviat, a les 6. M’aixeco i esmorzo, acabant de recollir tots els estris, que ja he preparat la nit anterior. Es nota el nerviosisme de la prova. Ja fa quasi bé un mes desde Sitges, i sempre tens aquesta incertesa sobre com respondràs el dia d’avui. Podràs millorar les marques anteriors? com estarà el mar?. És un dels encants d’aquest esport.

Col.loco tot el necessari dins el cotxe, i carrego la bicicleta. Em sembla que ho tinc tot, així que m’en vaig a buscar l’Oriol, el meu company. Tot seguit anem cap a Mataró. Volem arribar amb el temps suficient, per trobar aparcament, i per anar amb tranquilitat. Arribem al final a les 8 aprox a Mataró, i ens dirigim cap a la sortida.

a un quart de nou, ja hem entrat als boxes, i ho hem preparat tot. Em poso el neopré, poc a poc. Ara si que el nerviosisme es comença a notar, i m’en vaig cap a la platja. Com que no estem federats, sortirem amb la primera sèrie, amb les noies. Millor, perquè anirem més tranquils en la secció de natació.

Tret de sortida, deixo que tothom es tiri al aigua i començo tranquilament. L’aigua entra al neopré lentament, i jo intento acompasar la respiració amb el moviment. Els primers moments són intensos, i es nota molt. La gent va molt accelerada, pero jo agafo el meu ritme, i no tardo en començar a passar gent.

Localitzo ràpidament la primera boia, i intento no perdre la referència per marcar la trajectòria el més recte possible. Creuament de la primera boia, i em sento molt bé, al 100% de forces, així que només girar la boia, decideixo accelerar el ritme. Localitzo la segona boia, i em llenço cap a ella directament. Ara el grup s’ha estirat considerablement, i arribem a la segona boia, encarant de nou la costa. Les sensacions són molt bones, així que apreto una mica més. La costa s’acosta amb més rapidesa de la que m’esperava. Quan m’en adono, ja estic molt aprop de la platja, i el que és més important, encara no ha sortit ningú de l’aigua!. Això és una gran injecció de moral!.

Toco terra, temps 15’06”, una mica superior al de Sitges, encara que tinc la sensació que el de Sitges era un recorregut més curt. Ràpidament en vaig treient el neopré i arribo al box. Sabatilles, casc, ulleres, i agafem la bicicleta, pensant en tot moment, no consumir la reste de forces, per a desprès morir a la secció de running. Començo amb el plat gros, i l’ultim pinyó donant tot de si. Aguanto un bon ritme fins al quilòmetre 7 o 8,  uns 35 qm/h, que per mi, és una bona mitjana.

Començo a notar tensió a les cames, així que, al començar la segona volta, començo a dosificar. Segueixo amb la mateixa intensitat, però per moments afluixo el ritme. L’últim terç de la segona volta, ja només penso en el running. I finalment arriba el moment: T2, i arribo i deixo la bicicleta, canvi de calçat i de nou en marxa. El mètode ha funcionat. El comptaquilòmetres de la bicicleta marca 35’30”, la meva millor marca en bicicleta. Com que m’he tret el xip al treure’m el neopré i me l’he oblidat al començar el tram de bicicleta, no comptabilitza per separat el temps de la T2, així que marca 40 minuts.

Els primers metres són durs, però no tardo en adonar-me’n de que el mètode ha funcionat. Encara no he fet un quilòmetre i ja veig que puc mantenir un ritme més que acceptable, comparat amb proves anteriors. En marco un ritme còmode per assegurar-me l’èxit, ignorant a tots els que hem passen….La cosa va bé, em sento bé, així que hi poso la resta.

Finalment 21’53”, la meva millor marca, per poca diferència, en l’última secció. El còmput final és la meva millor triatló, sense cap mena de dubte 1 hora 17’31”. Suposo que no podré seguir superant marques a aquest ritme, però pensava en intentar baixar de la hora 20 minuts aquesta temporada, i ja estic dos minuts i mig per sota, i amb la sensació de que encara es pot millorar més.

Propera parada: Triatló de Calafell





Que grans que sou, nois…

7 05 2009

Plantilla FCB

La veritat és que l’esport moltes vegades és sorprenent, i més el de competició, on la sort sovint juga un factor decissiu. Uns li diuen sort, els altres d’un altra manera, però aquesta nit, poc importa com se l’anomeni. El cas és que, una vegada més és demostra que, s’ha de lluitar sempre fins al final, perseguint sense descans els teus objectius, fins que no quedi cap possibilitat d’assolir-los.

En tots els esports de resistència, el factor mental és completament decissiu, avui és veu que en els altres, també. Sou molt grans, nois. Seguiu per aquest cami, perque, entre altres coses, és tot un plaer veure-us jugar. Els contrincants va caient, un darrere l’altre, i seguiu avançant cap al vostre objectiu, amb una determinació i efectivitat, que alguns han volgut ignorar durant mesos, fins que s’han topat amb la dura realitat. Una realitat que s’entesta en deixar cada equip al seu lloc.

Primer, el Dissabte un contrincant va aterrar de cop, d’un somni on alguns l’havien portat, i aquest equip es va encarregar de fer-lo despertar. Aquesta nit, és un altre equip que cau, quan pensava que havia dominat al monstre, jugant a destruïr el propi esport que estàn practicant. Però, diuen que la fe mou muntanyes, i la qualitat tècnica també. Avui, han jugat amb foc, han especulat, i s’han cremat.

La màquinaria ha funcionat de nou…





Cicles d’entrenament

18 04 2009

Fa uns dies, vaig llegir per Internet, un mètode d’entrenament que consistia en entrenar en periodes de quatre setmanes, i, finalitzats aquests, descansar una setmana. Em vaig decidir a probar-lo, donat que porto molt de temps entrenant seguit, només descansant un dia a la setmana.

Encara que per falta de temps, les meves sessions d’entrenament no són molt dures, el fet de descansar només un dia, suposo que no serà el millor dels sistemes, però, és el que hi ha. Amb una familia, i una feina, no es pot fer rés més. Com a mínim ara, he aconseguit poder practicar entre setmana, hi això millora molt el rendiment.

La veritat, és que potser hauria de posar-me en mans d’un entrenador, perquè em dissenyés un plà, però per ara, estic satisfet del rendiment, i com que el meu principal inconvenient és el temps, poques coses més puc fer

Després de la Cursa de Bombers, i aprofitant la Setmana Santa, he disfrutat doncs, del meu primer descans setmanal. Desprès he iniciat un nou cicle. La veritat és que muscularment és nota la parada, costa una mica més del compte arrancar, però el rendiment és molt semblant al assolit en el periode anterior. Crec que haurà anat bé deixar descansar el cos, durant uns dies, i també la ment, treient-la de la rutina del entrenament.

Ahir vaig fer running, i encara que el ritme va ser una mica més baix, la veritat és que les sensacions no van ser dolentes, igual que la resta de la semana inicial d’aquest cicle. Comfio en la setmana que bé, tornar a estar al 100%, donat que dono per normal que la primera setmana del cicle, m’ho haig de prendre amb una mica de calma.

El final d’aquest primer cicle sencer, coincideix amb el meu inici a la temporada de Triathló, el Triathló de Sitges serà la primera prova de foc. Aquest any, la meva intenció, és fer un Tritahló al mes, més o menys. Entre això i la muntanya, diversió assegurada….





Esports i fites

29 03 2009

Se’ns dubte, una de les coses més atractives del esport, és la superació personal. Sobretot, en els esports individuals, i de resistència, és un factor decissiu. La part mental d’aquests esports arriba a igualar-se en importància amb la part física en molts moments, moments en els que el cos et diu que no pot més, i és la ment la que ha de tirar cap endavant.

Aquestes són actituds que pots aplicar després a qualsevol aspecte de la vida. Crec que aquesta sensació en un moment donat que pots tirar endavant, envers totes les dificultats, encara que creguis que no pots més, és molt positiva. T’ajuda a prendre actituds noves i més positives davant adversitats. Tant a la muntanya, on et pots trobar en multitut de situacions, com en esports com el triathló, totes aquestes són sensacions conegudes.

El paradigma d’això portat al extrem, sens dubte, són els atletes d’ultrafons. Ja ho diu la paraula, més enllà del fons….. ja,ja,ja. Es interessant conèixer com treballen aquesta gent, i be aprop tenim un d’aquests atletes, per els quals, la distància mai és un problema…. tots els problemes sempre són relatius. El Josef Ajram, que ja ha corregut el Ultraman de Hawaii, entre d’altres probes. Llegir els seus escrits al seu blog, és trobar totes aquestes coses que comentava…

Evidentment, les meves aspiracions no arriben tant lluny, ni per hores d’entrenament, ni per resistència fisica ni mental, encara que aquestes dues, s’han d’entrenar i desenvolupar, simplement. Això és el que t’ensenyen aquests tipus d’esports, que poques coses són impossibles del tot en aquesta vida. Et donen unes ganes ilimitades de trobar els teus limits, i superar-los.





31/12. X Cursa dels Nassos

2 01 2009

He decidit acabar el any fent una mica d’exercici, encara que aquest dies el ritme d’entrenaments baixa al mateix ritme que puja la panxa, però aixi m’obligo a seguir una mica el ritme. Com que és la meva primera cursa dels Nassos, ja veurem com anirà, per ara comença bé. Entre els obsequis de la organització, hi ha una jaqueta fina per posar-se damunt de la samarreta per còrrer.

Així que una hora abans, em dirigeixo cap al Pabelló de la Mar Bella. Ja està plé de gent, un autèntic mar de jaquetes blaves. No sé si és la jaqueta, però pensava que podia fer més fred. Començo a còrrer bastant bé. Aquesta vegada ho faig amb pulsòmetre, per controlar millor el ritme. Comencem bastant bé, amb un ritme de 4’30” per quilòmetre, que veig que serà difícil de seguir.

Cap al quilòmetre 6, trobo a faltar una mica la falta d’entrenament d’aquest dies de festes i de pluja, i la forta lumbàlgia que m’ha afectat dos dies abans de la cursa. Les cames es comencen a resentir del esforç, així que he de baixar el ritme. Finalment, amb el meu cronòmetre, 49’03”, un temps que està bastant bé, per el nivell d’entrenament que segueixo. Esperem que això sigui un bon auguri per l’any que comença..





Cursa de la Mercè ‘08

28 09 2008

Aquest any la Cursa de la Mercè ha estat molt concorreguda. Quasi 9.000 participants han omplert els carrers de Barcelona.  Jo estava convençut de que milloraria la meva marca  de l’any anterior (0:57:21), cosa que no era molt difícil, donat que ara surto a còrrer més que abans.

Finalment, després d’una cursa una mica incòmode, on mai vaig aconseguir portar un ritme còmode, la marca és de 0:48:36 (pos 1763). Molt bé comparada amb l’any anterior, però crec que superable. Propera parada, Triatló de Barcelona….





Recta final

13 07 2008

Ahir vaig fer un entrenament de running, tot provant la indumentària que duré el dia de la prova. M’he comprat un mono de triatló, per no tenir problemes per canviar-me en les transicions. Estava a punt de ploure i vaig sortir a còrrer. La veritat, no sé exactament quin va ser el motiu, però la veritat es que em vaig sentir molt bé, vaig marcar un ritme fort desde el començament i vaig disfrutar molt. És una de les vegades que he recorregut més en 30 minuts. La indumentària en dóna sort, o, potser i té quelcom a veure?

Ja queda poc per saber la resposta: 7 dies…..








A %d blogueros les gusta esto: