Carretera de les Aigües

20 12 2009

Aquest matí, tocava tirada llarga, guanyar quilòmetres. Aixi que hem anat fins a Collserola, a la Careterra de les Aigües. Un recorregut molt conegut entre el runners de la ciutat. La prova està en que hem arribat a les 8 del mati d’un dia tan fred com avui, i ja hi havia 10 cotxers aparcats.

Gent corrent, en bicicleta, i amb un fred que pelava! un recorregut qque transcorre per la part superior de la carena de les muntanyes que rodejen Barcelona, amb unes vistes inmillorables, i que et permet fer una distància considerable. Avui han estat 18 quilòmetres, en 1 hora 27′, menys de 5 minuts quilòmetre, per mi, una gran marca.

La veritat és que cada vegada em sento més bé, més còmode, amb més bones sensacions. Alla dalt a primera hora veien sortir el sol, et veus capaç de tot. Sense que el fred pugui amb tu, amb aquell vent gèlid que et talla la cara.

He mantingut el ritme cardiac sempre sobre unes 135-140 PPM, cosa que em garantitza un ritme còmode de portar, i amb possibilitat d’augmentar-lo, si les cames m’aguanten.

Realment, dies d’entrenament com aquest, són els que t’evadeixen del dia a dia, i et fan seguir… ja estem més aprop dels 21 quilòmetres de la mitja…i potser…. dels 42  de  la  Marató???

Detalls del entrenament

Anuncios




más madera….

4 07 2009

Avui ha estat un dia dur d’entrenaments. Porto vàries sessions de running doblant el temps de carrera. Ara ja corro una hora sencera sense problemes. Fins ara, corria una mica mésde 30 minuts, i només superava aquest temps en les proves de 10 quilòmetres, pero ja porto dues setmanes, superant la hora de carrera.

Les sensacions són molt agradables, sobretot el dia d’avui. He mantingut en tot moment un ritme de carrera aeròbic, sobre les 145 pulsacions, per guanyar resistència, i la veritat, és que he aconseguit mantenir el mateix ritme aproximadament, amb una reducció de les pulsacions, doncs normalment treballava a 160 ppm.

Dia a dia, anem millorant marques en la competició, se’ns dubte un reflexe de la millora dels entrenaments. Ara falta, matxacar més la bicicleta, i donar una mica més de canya a la natació





05/04. Cursa de Bombers

8 04 2009

Aquest passat Diumenge vaig fer la Cursa de Bombers . Se’ns dubte, és una prova molt agradable de fer, donat l’ambient que es respira, i per el propi recorregut de la cursa, que es molt adhient per fer una bona marca, si més no, per a mi. Els 2 últims quilòmetres són de baixada, aixi que pots intentar sempre millorar la marca, donat que tens el terreny a favor.

Porto un mes i mig entrenant amb regularitat, en dues de les tres disciplines del triathló, i estic convençut que això donarà els seus fruits. Els últims dies, he millorat marques d’entrenamen, tant en running com la natació. Així que, vaig amb molts ànims. Surto desde casa corrents, per a escalfar, fins al punt de sortida. Em poso la música, que em serveix per a concentrar-me. Arribo al punt de sortida, i una massa enorme de gent està escalfant, parla, crida, corre, excitada… és el pròleg de cada carrera. Jo només penso, en còrrer, còrrer i còrrer, i em concentro en la meva música…

Busco el meu calaix de sortida, i guardo la música. Ara només queda… esperar la sortida, i disfrutar. Els primers metres és pràcticament impossible no deixar-te arrossegar per la marea humana, i acceleres el ritme, però ràpidament em centro, i agafo el ritme que sé que positivament em conduirà a una exitosa carrera, ignorant tots els que passen com una exhalació per el meu costat. La gent sempre surt molt passada de voltes… Arribem al Paral.lel, quilòmetre 2-3, i la gent segueix, amb un ritme que es veu que és molt superior al ideal. Jo no perdo la meva cadència, i em concentro en respirar. Noto com el meu pols és manté estable. Segur que estic sobre les 160-170 ppm, com als entrenaments, amb el mateix ritme de respiració.

Girem en direcció muntanya, deixant el Paral.lel, i alguns comencen a notar l’esforç prematur. Agafem Gran Via, quilòmetre 4-5, i definitivament, i ha gent que és comença a despenjar. Agafo la beguda, i em prenc un respir, em refresco, e intento relaxar-me amb la consciència de que vaig molt bé, per les meves possibilitats. Estic en el temps que esperava, batent la meva millor marca en la distància.

Passat el quilòmetre 5, la cosa s’estira, i començo a veure gent que es queda despenjada. Jo segueixo amb el meu ritme, amb el meu plà, i noto una agradable sensació de comoditat. Sé que podria forçar més, però prefereixo guardar quelcom per més endavant. Passeig de Sant Joan, en direcció al quilòmetre 7, correm molt més tranquils, molt més amples, i aqui, em costa bastant més, inclús arribo a sentir que potser, he apretat massa, però això dura poc, em refaig, i segueixo. Ja veig la plaça Urquinaona, i això m’anima.

Així que, sense forçar excessivament, marco el mateix ritme, fins que girem per via Laietana. Quilòmetre 8 i tot baixada. Alguns apreten desesperadament, però la baixada és molt llarga, així que, donada l’experiència de l’any anterior, prefereixo guardar forces una mica més. Accelero progressivament el ritme conforme avançen en la baixada. Passem per sota la pancarta del quilòmetre 9, quasi a l’açada del Port Vell, aqui si que ja pots treure el que queda, així que accelero una mica més el ritme, i em deixo anar una mica….

Ja veig la meta, s’acaba la carrera… miro la marca i… objectiu aconesguit: 46’13”. Millor marca en 10 quilòmetres, amb la seguretat de poder-la millorar, sense haver arribat al limit. Un bon preludi per la temporada que comença….

Propera parada: 10 de Maig, Triathló de Sitges…





La soletat del corredor

21 02 2009

Bé, aquesta temporada d’hivern serà una temporada en blanc, (mai millor dit), no en blanc per la quantitat de neu, sinò en blanc perque encara no he fet cap sortida. La “culpa” d’això la tenen dos personetes petites, els meus fills, que hem retenen a casa. Sembla que aquest any ho tinc difícil per disfrutar de la neu i de la muntanya.

Però això em dóna la oportunitat de descobrir altres coses. Em segueixo entrenant per estar al 100% al inici de la temporada de Triatló. Durant els entrenaments he arribat a un punt que jo qualificaria com “la soletat del corredor”. És una sensació molt curiosa, però molt agradable. Et relaxa i et permet relaxar també la ment.

Quan entrenes, quan corres, arriba un moment en que el cos s’adapta al ritme de carrera i arribes a tenir la sensació de volar, de còrrer sense tocar el terra, amb la respiració acompasada. És un punt d’inflexió, el moment crític, on ets sents capaç de còrrer indefinidament. Sents que, a aquest ritme, podries còrrer molts quilòmetres sense cansar-te, sense pràcticament esforç, sense esgotar-te. En aquest moment, la ment s’allibera, i pots còrrer i pensar en altres coses, relaxar també la ment. Les cames van soles, avancen sense parar, amb decisió, amb rapidesa. Llavors ha arribat el moment d’augmentar el ritme, augmentar l’esforç i comencar un nou cicle.

La soletat del corredor davant la carretera, un moment individual i solitari que permet profunditzar en un mateix i veure el que hi ha a dins. L’essència de la carrera, l’essència del running…








A %d blogueros les gusta esto: